TORNEM AL PLAFÓ

S'inicia la temporada al plafó. Un mica tard, no? però no per mandra, sinó pel que suposa caure des del sostre i posar el peu entre els matalassos (i sinó que li preguntin a l'astràgal).

Després de 3 mesos de fer "més o menys" bondat, aquest decembre tornem al plafó, però poc a poc no sigui que ara de cop ens fem els 100 passos (o són més Laia?) que van de costat a costat del plafó.

O sigui 4 estiraments, 3 preses, 2 dominades, uf!!! el que costarà agafar la forma!!!!!!! Però mentre jo vaig fent el que puc ;D
Aquí teniu 2 vídeos dels que si que estan en plena forma: la Laia i el David.

MÀSTER EN CONTINGUTS DIGITALS

Aquest setembre l'he començat amb una gran novetat, la matrícula al Màster de Gestió en Continguts Digitals a la UB.
I perquè es noti, que millor que començar afegint contingut al blog:

Aquí teniu el vídeo número 1 (sèrie de 5) d'Eduardo Manchón sobre usabilitat i disseny. Si voleu més informació sobre el tema podeu consultar el seu weblog.

NORD DEL TAILLON

30 d'abril. Trucada del Jordi Bernat, és a dir, el Presi en que em comenta si m'apunto a fer un corredor clàssic al Taillon (3.144m) aprofitant que tenim 3 dies de festa i està una mica lluny.

2 de maig. Sortim a mig matí de Barcelona cap a Gavarnie amb tot el cotxe carregat via El Pont de Suert on parem a dinar. Al final arribem a Gavarnie cap a les 18,30h després de gairebé 6,30 hores de viatge (aturades i alguna que altra equivocació incloses). Un cop a Gavarnie pugem fins a les pistes d'esquí per veure si podem continuar una mica més enllà amb el cotxe, però la carretera està tallada per la neu. Així que aparquem el cotxe, muntem la tenda i ens preparem el sopar perquè ja comença a fer-se fosc i la temperatura comença a baixar. Amb la calor que em passat durant el viatge i ara estem sopant amb el plumes!! Abans però, hem triat tot el material i preparat la motxilla.

3 de maig. A les 5,30 hores sona el despertador. Aixecar-se, vestir-se i esmorzar ràpid, ràpid per començar a caminar a les 6h. No anem sols, hi ha més gent en moviment però pel que veiem tots van amb esquís de muntanya. Després d'1 horeta de patejada arribem davant la pared nord del Taillon. El temps és fantàstic, ni un sol núvol en un cel blavíssim i un sol que ja il·lumina la cara nord fa que la panoràmica sigui impressionant. Acabem pagant aquest sol tan esplèndit uns dies més tard quan se'ns pela la cara perquè vem oblidar posar-nos crema.
A les 9,30h ja hem passat pel costat del coll de Bujaruelo o Gavarnie i sota el corredó (el més clàssic de la paret: la nord del Taillon) preparats per començar a pujar. Tenim sort, perquè som els únics que volem fer aquesta via, tota la resta de gent fa esquí de muntanya. Ens apropem a fins la rimaia on bevem i mengem una mica abans d'enfilar el corredor. Anem pujant i comencem a trobar traces que ens vam molt bé per anar seguint la via. La neu està bastant bé, pel que anem pujant molt bé (a part de l'agarrotament dels bessons que obliga a fer paradetes per anar relaxant-los) fins un ressalt de roca en que vem haver de treure la corda per superar-lo. Un cop passat vam tornar a posar la directa fins al cim, on vam arribar a les 14,30h. O sigui, que al final hem trigat unes 4 hores per fer la via. (video1 - video2).

Un cop al cim fem les fotos pertinents i comencem a baixar perquè bufa un vent fortíssim. La baixada la fem pel coll dels Gabietous (2.900m) Malgrat la forta pendent de la baixada ens hem estalviat donar tota la volta per la bretxa de Rolan i el refugi de Serradets com fan els esquiadors. Encara que amb la quantitat de neu primavera que hi ha no arribem fins gairebé les 18h al cotxe. On arribem rebentats d'enfonsar-nos a la neu. Ens canviem de roba i anem a celebrar-ho prenent una cerveseta a Gavarnie.

Per una altre dia deixem el Swan, ja que ara mateix no tenim ni forces ni temps (l'endemà ens esperen 6 horetes més de cotxe fins a casa).

CÓRDOBA

Bé, ja estem a Córdoba (i a la recta final del viatge, snif, snif!!!!). És la segona ciutat més gran després de Buenos Aires i gairebé la meitat de la població són estudiants de la Universidad Nacional de Córdoba, la més antiga de l'Argentina. I la veritat és que és nota sobre tot al centre, on està ple d'estudiants anant i venint de les diferents facultats.

Però abans de venir a Córdoba vem fer la despedida dels Andes anant un parell de dies a la muntanya !! Aquest cop vem triar, o millor dit ens van aconsellar anar a pujar el Santa Elena (4.700m) que no tenia cap dificultat (això és un dir perquè per variar ens vàrem quedar a les portes del cim i la creu perquè l'últim tram és de grimpada per roca descomposta i ningú ens va poder indicar per on anava el camí. Això no és Catalunya on els camins estan indicats amb fites o rètols !!!!) ni necessitavem tenda. Ens vem allotjar en un alberg de Las Cuevas l'últim poble abans de la frontera amb Xile que està pràcticament abandonat, només queden 3 negocis (l'alberg, un restaurant i la botiga de souvenirs). Va resultar que erem els únics hostes de l'alberg, i això va estar molt bé perquè vem sopar amb el Nestor i la Jimena (encarregats de l'alberg) més un noi que havia de fer de guia d'un grup d'estudiants de turisme que pujaven a l'endemà. I després de sopar vem acabar prenent unes copes i jugant a ping-pong a la taula del menjador. Tot una experiència al mig del no res a 3.200m d'altitud !!!!

De tornada del Santa Elena, vem visitar Puente del Inca. Una atracció geològica d'allò més curiosa. Sembla ser que es va formar a partir d'un pont de gel que gràcies a l'aigua termal es va anar solidificant donant lloc a un pont natural sobre el riu. A principis de segle hi van instalar un balneari que es va acabar emportant una riuada. Així que avui en dia està abandonat i cobert de carbonat càlci de les aigües termals.
Però el millor de tot va ser poder fer parapent un cop estava de tornada a Mendoza. Quina passada!!! quasi mitja hora volant per damunt les muntanyes de Mendoza a primera hora del matí !!!!! la pell de gallina em va durar fins a la nit que agafavem el bus cap a Córdoba !!!

Però tornant a Córdoba, i un cop recuperats de la festa d'ahir nit. Ens van convidar uns dj's francesos que punxaven a El Ojo Bizarro, un after d'allò més undergraund. Així que avui ha tocat llevar-nos tard i anar a comprar el dinar i el sopar al mercat. Ous, patates i carn per fer-nos una bona truita de patates i una barbacoa per sopar. No ha sigut exactament un asado argentino però ens ha sortit força bé. I força quantitat. Em sembla que ens hem passat !!!!!

GAIREBÉ UN 6.000 !!!!!!!!!

Quina llàstima, aquest cop no va poder ser. Pèro s'ha fet que que s'ha pogut i tenim l'espina clavada que la propera si que serà la bona !!!!!!

"L'aventura" va ser recórrer totes les botigues de lloguer de material de muntanya, intentar trobar un llibre (totalment exhaurit) o un mapa de la zona i comprar el menjar per a 5 dies a la muntanya. Al final vem haver de conformar-nos amb una foto d'un poster que hi havia al hostel. I a l'endemà (dissabte matí perquè a quí les botigues tanquen els dissabtes a la tarda, algú ho pot entendre???) anar a recollir el material llogat amb les motxilles a l'esquena (ja les teniem plenes i encara faltava el menjar !!!!).

Així que a les 9h del matí ens va venir a recollir al hostel una furgo per portar-nos fins al refugi San Antonio, situat a la vall de Vallecitos a 2.500m d'altitud. Allà vem començar a caminar vall amunt fins al lloc on acampar. Teniem la idea de fer-ho a Veguitas (3.200m) juntament amb una noia de Buenos Aires que anava sola a fer el mateix (la Paula), però a l'aturar-nos a l'últim refugi la noia que el porta ens va aconsellar fer-ho a Piedra Grande (3.800m) perquè està millor resguardat del vent (joder i quin vent !!!!!). I així ho vàrem fer. O sigui, que primera nit menjant pasta amb salsa 4 formatges cuinada dins la tenda (qualsevol sortia fora amb el vent i el fred que fotia). Allà vem coneixer 3 homes (un era el novio de la noia del refugi) i vem pujar tots junts cap al següent campament, el Salto, a 4.200m. Però a mig camí el vent gairebé no ens deixava avançar (Lourdes i companyia recordeu el vent de la Patagònia?? dons igual). Un d'ells va pujar fins el Salto i va dir que havia vist 2 tendes destroçades pel vent (ràfegues de més de 100km/h). O sigui que ells van donar mitja volta i van baixar. I nosaltres també però vem acampar a mig camí a un lloc arraserat del vent (després de construir una muralla de pedres i assegurar tota la tenda amb pedres també). Aquí no s'utilitzen les piquetes sinó les pedres i contra més grans millor !!!!

Al matí següent, el temps ens va acompanyar i el vent va parar. O sigui que cap amunt!!!!! Aquest cop sique vem arribar a el Salto i allà vem acampar juntament amb la Paula. Tornar a muntar la tenda (aquest cop en plan sarcòfeg perquè el vent no se l'emportés). Quin caliu que es respirava, quin confort....... sobre tot a l'hora de cuinar (fondre neu per tenir aigua o fer un forat al gel si hi havia algun riuet congelat en el millor dels casos). I a l'endemà va ser el dia clau. El de intentar pujar al cim (el Plata de 6.000m) després d'una caminata de 10-12h (anada i tornada). Vem tenir molt bon dia, això vol dir res de vent (aquí diuen que el vent és pitjor que l'Aconcagua). Així que ens vem preparar i vam començar a pujar seguits d'una parella de Suècia i de la Paula. Ella anava a provar primer un altre cim a mig camí. Així que al final vem arribar juntament amb el suecs fins a un coll que s'anomena el Portezuelo, situat a 5.400m. Allà ells van donar mitja i nosaltres vam continuar una mica més.

Però, malauradament no va poder ser gaire més !!!! encara ens quedaven 2 hores més fins al cim, i anavem bastant redtardats sobre l'horari previst. Així que no vem voler arriscar-nos a tornar al campament al vespre i que se'ns podés fer de nit (les temperatures de nit eren de 15º sota zero). O sigui que ens vem quedar just sota la base del Plata. Ohhhhhhhhhhhh!!!!!!!!! però per sobre del 5.500m !!!!! Cosa que no haviem provat mai cap dels 2.

De tota manera va valer la pena provar-ho, ni que sigui per les nits de vent i fred dins la tenda !! cuinant-nos pasta i bebent te per entrar en calor. Que bé que es veu des de la comoditat del hostel, no??
I ara a preparar la propera activitat.

MENDOZA 2

Ja torno a estar a Mendoza després de 3 dies per la muntanya. Una zona que es diu el Cordon de Plata i que té muntanyes de 3000 a 6000 m d'altitud i només a unes 2 hores de Mendoza.
El 1r dia, juntament amb un noi alemany (el Hubert), un holandès i una noruega vem anar des del refugi (2500m) fins un lloc anomenat Veguitas superior a 3.200m i que s'utiolitza com a zona d'acampada per a qui vol anar a fer algunes de les muntanyes de la zona.

El 2n dia vem sortir cap a les 12h del refugi perquè haviem d'esperar a que arribés més gent per fer l'excursió fins al cerro Arenales (3.500m). Aquest cop pot ser erem unes 14 persones de tot arreu (sobre tot europeus). A les 17h ja tornavem al refugi per agafar el transfer cap a Mendoza els que només havien pujat per 1 dia. I la resta que ens quedavem per fer la dutxa corresponent i esperar el sopar. Aquest cop al refugi erem un parell d'irlandesos que feien un pac multiaventura (cavall, rappel, etc...), el Hubert i 3 noies alemanyes (una de les quals parlava castellà mitjanament bé perquè havia estat 4 setmanes a Buenos Aires fent classes d'espanyol i tango!!!).

El 3r dia toca el plat fort, el cerro San Bernardo (4200m). Sortim a les 7,45h el Hubert, l'Humberto (un noi brasileny que fa de guia) i jo. Res a veure amb ahir. El tio li fot canya i després de pujar camp a través, per tarteres, roques, etc... arribem a les 12,20h al cim. Estem emocionats. El Hubert i jo perquè és el cim mérs alt fins ara i l'Humberto perquè ja portava 2 ascensions sense fer cim. Ens fem les fotos de rigor tots 3 i comencem la baixada. Aquest cop amb alguna relliscada i patinada per la neu arribem a baix en quasi 3 hores.
I aquí acaba l'aventura. Un cop al refugi esperem el transfer que ens torni al hostel de Mendoza, dutxa i tornar a organitzar la motxilla (és el que més pal em fa!!). Cap a les 22h miro el correu i trobo un missatge del David, si el David!!. Ja ha arribat a Mendoza, així que vaig a veure si el trobo al hostel. I sí. Allà està sopant. Quina emoció!! Després de tant de temps per fi ens veiem. Mengem, xerrem i ens posem més o menys al dia durant unes quantes hores.

MENDOZA

Després dels 2 dies de més a Montevideo vaig volar cap a Santiago, on vaig arribar al migdia. El mateix dia vaig comprar-me el bitllet per Mendoza i després cap a l'alberg a recollir la motxilla gran, dormir i tornar a marxar.

Així que a les 7h del matí del diumenge 4 em recull el taxi per portar-me a la terminal Alameda des d'on surt el bus cap a Mendoza. Com el bus surt a les 7,50h del matí i el metro no obre fins les 8h (que bé que viuen!!!) he d'anar en taxi. Què hi farem! Arribo d'hora i em passejo poc per la terminal (porto tot l'equipatge a l'esquena). El bus surt puntual, ara només queda creuar els Andes i 6 horetes per endavant. Sort que és bastant còmode i hi ha força espai. Poc a poc ens anem acostat a les muntanyes i el paisatge em recorda molt quan vaig creuar l'Atles amb la furgo aquest juliol. Les muntanyes creixen i la vegetació va minvant, apareixen tot de cactus als vessants, quina passada!!!! És el primer cop que veig cactus en el seu ambient natural. De cop i volta la carretera es revira i comencen un munt de corbes que ens porten fins els 3.000 d'altitud. Allà trobem primer la frontera xilena (aquest cop ens la saltem) i després l'argentina. Aquí si que toca baixar del bus i omplir tot el "papeleo", ensenyar l'equipatge de mà i el de la bodega (sort que no em toca obrir la motxilla gran perquè sinó em sembla que no l'hagués pogut tornar a tancar !!!). Tornem a pujar al bus i comencem a baixar. Però a l'estoneta, Parque Provincial del Aconcagua. Òstia !!! és l'entrada al parc amb el mateix Aconcagua al fons!!!!!! Ahhhhhhh!!!!! quina passada ;D. Un cop superada la impresió continuem baixant per una vall de muntanyes pelades sense vegetació (és el vessant argentí dels Andes, pampa i més pampa) seguint el curs d'un riu (no apareix el nom per enlloc) enorme amb les aigües carregades de sediments. Al final apareix una gran plana i la ciutrat de mendoza al fons. són les 14h quan entrem a la terminal de busos.

Torno a carregare-me la motxilla grossa a l'esquena i la petita al davant, no sense abans haver parlat amb tots els que ofereixen allotjament que ja el tinc reservat. Així que surto de la terminal tot carregat sota un sol de justícia (sort que està ple d'arbres que donen generosa ombra a les voreres, perquè sinó a ple estiu no crec que es pugui sortir al carrer). Només són 6 o 7 travessies (o cuadras) però em costen un munt ;D. Arribo a l'alberg suat i tot ;D (encar no havia suat en tot el viatge). M'instalo i surto a menjar alguna cosa. La ciutat està morta, és diumenge tarda. On estarà tothgom?? fent la migdiada?? a la platja?? Després de menjar i donar un volt i veure´ho tot tancat i sense ningú, me'n vaig cap al parc San Martin* i aquí descobreixo la resposta. Està a petar!! Milers de persones passejant, fent footing, prenent el sol, etc... instalades en cadires i taules plegables dinant a l'aire lliure. Quina passada!!!! Ah!!! i el més bo, també hi ha milers de cotxes aparcats i fent cua per dins del parc (sort que és gran). Fins i tot fa pudor a benzina!!!! quan passes pel costat de la carretera.

Avui dilluns 5, ja és una altra cosa. Tot està obert i aprofito per canviar-me d'alberg. És diu Huellas Andinas i el nom mola més, no?? (la veritat és que l'habitació està millor, a l'altre era tan estreta que semblava que estiguessis en un ninxo!! i això que no em va tocar al 3r pis de la llitera ;D). després d'instalar-mer al nou alberg miro quines oferta d'activitats hi ha (ah!! no us he dit que encara no tinc notícies del David). Es pot fer excursions, rafting, cavall, visitar bodegues de vi (per algo això és "tierra del buen vino i lindas mujeres", ja parlarem de l'slogan un altre dia). Em decideixo per fer una excursió a la muntanya de 3 dies per patejar els Andes. després marxo a recórrer la ciutat i me'n vaig al famós aquari de Mendoza (inaugurat el 1954 i que encara no han renovat) i el serpentari, on es poden veure totes les serps que se't poden menjar voltant per Sud-Amèrica ;D (tranquils que totes viuen a la selva, oi Josep Manel??) . Després toca el Museo Fundacional de la ciutat, però per variar tanca els dilluns, o sigui que un altre dia serà.Així que me'n vaig a veure el museu de l'Il·lustre General Sant Martin. Aquest no està tancat, però pot ser ho hagués preferit ;D Mare de Déu quin lloc!!! Em fa por passejar-me sol per aquí!! Està ple d'objectes, fotos, quadres, dibuixos, pertinences, vestits, mobles, etc... del general i família. I el millor de tot, maniquís escenificant escenes de la seva vida!!!! Exxxx, l'olor a vell és fortíssima!!! Sembla més aviat el museu dels horrors. Sort que en mitja hora ja ho he vist tot i surto al carrer a respirar aire fresc. Ufff. Son les 14h passades i em sec a dinar. Demano l'oferta del dia, una pizza especial i una cervesa per 20$ (no són els asados d'abans però per mi sol ja m'està prou bé!! la pizza és gran i la cervesa de litre ;D).

Bé tallo el rollo perquè vull tornar a sortir a comprar aigua i preparar-me la motxilla per demà.
*Però abans un comentari històric. El Gral. San Martin, omnipresent a tota l'Argentina, junt amb el seu exèrcit dels Andes va fotre fora els espanyols de l'Argentina, Xile i Perú sense despentinar-se. I després diran !!!